Cartes des de Berlín: l'horror nazi

Tinc l’ànima amagada tapant-se els ulls amb les mans per no veure el patiment. El contacte amb l’horror del camp de concentració de Sachsenhausen m’ha afectat. Visitant espais de terror real com aquest entens la dimensió de l’angoixa sense vestits, de l’essencialisme del dolor. La por és silenciosa, invisible i s’escola per tots els racons de l’espai. Està atrapada pels murs i no pot esvair-se. S’enganxa a l’aire i la respires sense adonar-te. Els crits ofegats encara ressonen, si els vols escoltar. Em dóna la impressió de caminar envoltada de les ànimes de 100.000 persones que allà van morir sense dignitat.

Malgrat mantenir-se només una part dels edificis que constituïen aquest complex d’extermini nazi, a només 35 km de Berlín, aquests són suficientment representatius per reconstruir en el teu imaginari un retall de la història recent del sadisme d’estat a l’europea. Un moment històric no exempt de paradoxes posteriors. Els mateixos soviètics que van alliberar el camp l’any 45, van utilitzar-lo amb la mateixa finalitat fins l’any 50, justament també per silenciar les veus de qui no volien escoltar.

Perfectament ambientat, l’atrezzo és la realitat. Estic al barracó 38 i escolto l’audioguia que m’explica com era la vida a dins “...tres persones compartien un mateix llit de 80 cm. Feia molt fred. Quan arribava el matí molts ja no s’aixecaven. Havien mort o estaven tan malalts que els era impossible suportar una jornada de treball inhumana. Per esmorzar, un tros de pa i una mica de succedani de cafè. No n'hi havia per tots. La competència entre els mateixos presos creava tensions al barracó i actituds egoistes entre companys. Alguns ja no tornarien a la nit....”. M’assec en una de les taules on esmorzaven els presoners. No suporto el contacte amb la fusta. Els bancs també ploren i jo noto les llàgrimes lliscant pels costats fent petits bassals de tristesa en el terra de fusta. Continuo el meu passeig a través de les cel•les de càstig, els pals de tortura, la cuina del camp on es preparava una sopa infecta de patates podrides i naps, el bordell, la morgue, els crematoris, i arribo al lloc més inquietant del complex: la infermeria. El pitjor de ser un pres de Sachsenhausen no és que t’afusellessin o t’enviessin a la càmera de gas, sinó caure en mans dels metges desequilibrats de la SS. No tinc paraules per explicar-vos el que he vist avui. La crueltat d’uns homes amb bata blanca, esvàstica i cor de verí.

La meva ment fantasiosa no deixa de pensar què hauria estat de mi si hagués nascut jueva a principis del segle XX en un barri de Berlín. Si en comptes de portar el cognom Bosch, hagués portat l’autèntic cognom del meu avi matern: Margalef. Si hagués arribat a portar un pijama de ratlles amb una creu de David?...potser ara seria un munt de cendres descansant en pau sota els peus d’uns turistes a la recerca de respostes sobre la immundícia d’una part de la humanitat totalment prescindible.