La incertesa

El mot més recurrent que em ve a la boca darrerament és incertesa. Fonèticament és una paraula preciosa. Té certa profunditat sonora i aquest acabat amb essa final li aporta una dolçor especial, malgrat que semànticament sigui un punt inquietant. Segons el diccionari, el significat ens remet cap al buit d’aquelles coses que no sabem, que no podem preveure però que ens preocupen i ens situen en un estat d’alerta. Tot el que ens envolta avui és pura incertesa. Un present carregat d’inquietuds que ens superen i ens fan viure en un equilibri inestable, on totes les estructures trontollen i en qualsevol moment podem abocar-nos al buit desconegut.

La nostra generació penja del fil de les incerteses polítiques, socials i personals, com un funambulista sense pal experimentant un vertigen generalitzat. Volem comportar-nos com si aquest malestar global fos només un maldecap transitori i localitzat. Com si els esdeveniments extraordinaris que estem vivint darrerament no tinguessin conseqüències. Com si tot es pogués arreglar substituint la píndola que ens han donat fins ara els socialistes per una altra de més efectiva proposada pels partits conservadors. Cerquem la medicina miraculosa que ens ha de treure de la crisi a través dels vells models de fer política. Dels antics patrons de govern. Dels obsolets discursos superficials només aptes per a persones que no voten des de la consciència sinó des de l’oportunisme.

Les paraules i accions dels nostres líders més destacats estan plenes de contradiccions, incoherències, mentides i simplismes que alimenten encara més aquest buit de respostes que empitjora el nostre estat general. Creix la desafecció i alhora la necessitat irrevocable de canviar les coses. Som actors d’aquest teatre, no només formem part de la platea. No escoltem, també parlem. No obeïm, també decidim. I per descomptat, no podem donar per bo allò que entra en contradicció amb els principis bàsics d’uns mínims valors que cal complir per no caure en el màxim descrèdit. Mentre tinguem polítics suposadament d’esquerres amb patrimonis desorbitats demanant a la gent que viu al dia que renunciï a un estat del benestar potent; mentre tinguem polítics de dretes (ells mai són suposats) alimentant el populisme i la xenofòbia més deplorable; mentre tinguem un poder eclesial “suposadament regulador de la nostra moral” capaç permetre abusos sexuals a menors sense denunciar-los; mentre deixem que la gent mori de gana sense importar-nos perquè estan lluny i no els veiem; mentre no ens afecti que les farmacèutiques facin de la salut un negoci; mentre acceptem que el poder financer domini els nostres destins...Mentre tot es doni per bo, res pot alliberar-nos d’aquesta inquietud present.

La incertesa s’alimenta de l’apatia, del deixar fer practicant la vista grossa. Voler trobar respostes requereix la valentia de voler canviar les coses. Revisar el que no funciona. Eliminar el que no serveix. Demana un esforç i suposa un sacrifici perquè vol dir abandonar la individualitat i plantejar solucions en clau comunitària. La crisi ens ha posat de manifest que tots som vulnerables. Potser sentir-nos dèbils en aquest context d’incoherències ens fa prendre consciència de la importància de la nostra aportació en les decisions d’aquells que s’erigeixen com a representants de la voluntat col·lectiva.

El futur pot ser incert...però el present no ens ho podem permetre.