Lisboa, un poema d’amor inacabat

He tornat de Lisboa amb els ulls plens de llum. Enamorada de la seva bellesa decadent. Del romanticisme que desprèn. De la màgia del Tejo, que t’enganya i et fa dubtar de la seva naturalesa dolça. Dels carrers empinats que donen profunditat a la mirada. De la nostàlgia. Del temps lent que marca el ritme del seu batec. De la saudade del fado. Lisboa et col•lapsa la sensibilitat amb la seva aura poètica i bohèmia.

Et sedueix i t’hipnotitza. És com un poema d’amor inacabat que et demana que escriguis tu els versos finals. Té solera i classe i es comporta com un palau abandonat que et rememora un passat carregat de conquestes i descobriments gloriosos que ara es recorden en un present de subsistència i dubtós progrés. Aquesta ciutat es nota que ha mort i ha nascut moltes vegades. S’ha destruït i reinventat en el temps. T'ensenya les ferides de les seves grans catàstrofes sense vergonya i es mostra oberta i afectuosa  amb el viatger.

És un conjunt de racons singulars on pots fugir de les preocupacions. Un destí per relaxar-te i passar les hores sense presses. Està plena de revolts, de carrerons estrets, de placetes solitàries, de miradors preciosos sobre les colines, de moments místics. Tinc només tres dies per visitar-la i em sembla que no disposaré de prou temps per conèixer-la. Intento no deixar de veure res que sigui fonamental però alhora desitjo perdre’m, que em porti ella de la mà i m’ensenyi els seus secrets sense mapa. Pujo fins a tocar el cel i em deixo caure avall pels seus barris emblemàtics. Gaudeixo del desordre a les colines, de la humanitat de l’Alfama i de la racionalitat del pla. M’encanten les façanes enrajolades, meravellosament boniques encara que estiguin escapçades, el soroll dels tramvies de fusta d’altres temps, els locals singulars carregats d’encant i bon gust. No m’importa que estigui bruta o deixada. I sobretot, em rendeixo quan el sol ataronjat busca refugi en el riu mentre comparteixo una copa de vi amb les amigues en un bar a l’altre banda del Tejo, en un moll totalment deixat als peus del Cristo Rei. Un espectacle lent que em porta al deliri estètic.

Lisboa m’atrapa el cor. Em domina amb les seves carícies. Em sento a gust perquè m’abraça. Em besa els llavis i em deixa un regust d’amant impossible, de bellesa paradigmàtica.