Amor bomber

La vida al convent de clausura no canvia mai. Els dies de la setmana es dilueixen, els mesos es perden, les estacions passen i els anys s’acumulen sense adonar-te que t’has fet vella sense haver arrencat mai una fulla de calendari. Una vida carregada d’espiritualitat, d’oracions, de misticisme, d’entrega a Nostre Senyor, d’obediència a l’abadessa, de pobresa, de castedat...d’obligacions i restriccions imposades. Ens lliurem a Déu en la seva totalitat, pures de cos i ànima, com Ell ens vol, netes de tot pecat per gaudir de nosaltres en plenitud espiritual. Lliures de tot pensament impur, de tota debilitat material...Ara des del llit de l’Hospital de l’àrea de Cremats de la Vall d’Hebron espero que em donin l’alta per tornar al monestir. Tinc la meitat del meu cos cremat i la cara desfigurada. No estic penedida. Aquell calendari em va apartar del camí de la llum i va obrir les portes a la foscor de les meves debilitats i ho assumeixo. No puc apartar del pensament la imatge del seu cos nu a la pàgina d’abril. La seva heroïcitat. La perdició irreductible, el desig irrefrenable. Torno al convent amb el record dels seus braços enlairant-me i estrenyent-me contra el seu pit per salvar-me de les flames. De les seves paraules de confort abans que arribés l’ambulància. De l’olor intens de la seva pell suada barrejada amb el fum i el seu aroma personal. De la seva veu profunda i dolça dient-me a l’orella tot està bé germana Maria...Tot no està bé, jo t’estimo fins a la mort i em consagro a tu amb un desig revelador.

És Nadal. El convent viu amb alegria aquestes dates tan assenyalades per al cristianisme i com és habitual trobem a la porta del monestir obsequis de persones que desinteressadament pensen en nosaltres, les monges clarisses del Monestir de Pedralbes. Entre els regals, principalment labors fetes per feligreses molt integrades a la nostra comunitat que ens obsequien amb bordats de punt de creu meravellosos, composicions de patchwork encantadores i peücs de llana pel fred de les nits, enguany hi havia un sobre ben estrany que portava escrit el següent missatge: Obre’m si el desig et crema...no vam gosar obrir-lo, per descomptat, fins que l’abadessa el veiés. Les ordres van ser concises i clares: directament a les escombraries. Aquell dia era jo l’encarregada d’organitzar la neteja del convent. La curiositat em podia i no ho vaig fer. Vaig rescatar de la brossa aquell sobre incitador. Me’l vaig guardar sota l’hàbit. Encara havia d’assistir a la darrera oració del dia, però no gosava d’anar-hi amb aquell pecat amagat sota el vestit. Vaig excusar-me amb l’abadessa amb un simple: “les meves migranyes intermitents de sempre, germana Immaculada. Déu em perdonarà de ben segur que no faci companyia a les germanes aquesta nit”. Els passadissos del convent semblaven infinits. Es duplicaven les distàncies tot recordant-me la meva desobediència, la meva mentida. Ja era a l’habitació. El cor em bategava fort. Notava com la sang corria i les venes palpitaven. Santa Clara em mirava des del quadre que penjava sobre la capçalera del llit i Jesucrist, m’observava des de sobre l’escriptori. Em vigilaven. Necessitava intimitat, així que vaig donar la volta al quadre i vaig guardar el crucifix al calaix de la còmode. Les mans em tremolaven, el cos em suava. Vaig trencar el sobre i quan vaig veure el que contenia...no m’esperava un calendari del cos de bombers de la ciutat! El vaig obrir mentre els nervis em feien tremolar l’ànima. Quina sensació de culpabilitat i alhora quina curiositat tan brutal.

Quins homes! Quina perfecció. Quina simetria volumètrica gairebé sortida dels grans escultors del classicisme grec com ara Miron, Praxíteles, Lisipo, Escopas o Polícleto, que tant em van agradar quan vaig estudiar història de l’art. Mai havia vist un home sense roba que no fos de marbre. No vaig tenir experiències sexuals prèvies al noviciat, la meva timidesa malaltissa em va anul•lar com a dona. No em trobava gens bonica, tot el contrari. Ningú parava atenció en mi. Volia ser invisible. No m’agradava que em miressin. Les monges dominiques de la meva escola van veure el perfil ideal per forçar una vocació i jo no vaig saber dir no, fins i tot em va semblar una bona sortida que s’adaptava a la meva idiosincràsia: callada, obedient i discreta... Vaig anar passant les fulles una per una parant atenció en tots els detalls. Gener era un somni. Febrer, guapíssim. Març, una joia, Abril, la meva perdició: sublim, irreal gairebé petri com una escultura. Perfecte en les formes, en les proporcions, els músculs ben definits, el cul, diví, la cara preciosa i el que s’intuïa...no ho podia suportar més. Les sensacions m’humitejaven l’esperit. Vaig haver de tancar aquell anuari trasbalsador. El vaig guardar sota el llit. Vaig tornar a donar la volta al quadre. Santa Clara em mirava enfadada i Jesucrist no em perdonava no haver lluitat contra la temptació amb prou determinació. Aquella nit no vaig dormir. Em vaig passar les hores pregant el perdó i els hi vaig jurar que al matí em desfaria d’ell...però no ho vaig fer. Necessitava tornar a veure la bellesa a través de les estacions del temps.

Quan va arribar la nit vaig repetir el ritual de nou. Vaig tapar els ulls del cel i em vaig quedar sola a la terra amb els mesos de l’any fets d’homes. Resseguia amb els dits aquelles fotos i m’imaginava com podia ser de suau la seva pell. Herois del foc. Valents. Em preguntava quina olor feien. El gust del seu alè. Com seria la sensació de les seves mans acaronant-me la cara, els cabells, els braços, les cames, l’esquena, els pits, el meu secret amagat inescrutable ...Els pensaments bruts creixien desbordats, irrefrenables materialitzats amb la imatge d’Abril. El dimoni em temptava amb molta força i jo cremava. Vaig tancar el calendari i demanava perdó desconsoladament. Les llàgrimes brollaven im parables i tacaven el terra de la cel•la. Agenollada i avergonyida buscava la redempció. “Demà el cremo, demà el cremo, no sóc digna de Tu, Déu misericordiós”, repetia una vegada darrera una altra fins que la son em va vèncer i vaig quedar adormida sobre les meves llàgrimes al costat de les fulles del pecat i i abraçada al crucifix. Al matí estava disposada a desfer-me’n d’ell però de cop la imatge d’abril m’emboirava el cap. No vaig tenir prou voluntat i el vaig guardar de nou sota el llit. Durant quatre dies no vaig gosar tocar-lo però la nit de cap d’any, després de celebrar amb les meves germanes l’entrada del nou any vaig demanar un desig enverinat: abraçar-me a abril abans de morir.

Aquella nit iniciàtica de principi d’any em vaig despullar completament i em mirava al mirall de la paret de la meva cel•la. Als meus 45 anys no m’havia atrevit mai a fer-ho. Tenia vergonya de mi mateixa. Em veia pàl•lida, seca i marcida, però era una dona, malgrat mai ningú m’hagués fet sentir en plenitud de sensacions com a tal. Vaig arrencar una a una les fulles de l’espiral del calendari. Em vaig estirar al llit i vaig embolicar-me el cos amb aquelles fotos. Gener, al braç dret. Febrer a l’esquerre. Març i Juliol sobre la cama dreta. Juny i agost sobre l’esquerre. Setembre, sota les meves natges. Maig, abraçant-me l’esquena. Octubre, estrenyent-me els pits. Novembre, embolicant-me cabells. Desembre, besant-me els llavis...i abril entre les meves cames acariciant el meu pubis. Les sensacions van aparèixer soles. El meu cos es retorçava. La meva pell era un ametller en flor. Una eclosió de vida. El meu interior una cascada de plaer mai imaginat. Sentia que el foc em cremava...i literalment era així. El meu cos es va encendre en un èxtasi místic. Les flames m’assetjaven però jo no notava l’escalfor, sentia deliri fins que tota l’habitació es va encendre com una torxa. El fum m’ofegava. Les germanes cridaven histèriques i jo nua i encesa veia com Abril, l’home de veritat, s’apropava a mi i em tirava una manta per sobre. Em va salvar però alhora em va condemnar. La resta de la història ja la coneixeu. El meu desig es va complir però també la meva penitència: viure en vida les ferides del pecat sobre la meva pell.

Des de llavors cada primavera encenc en secret una petita espelma, una flama de desig que m’uneix a ell fins a la mort.