La Mariona per fi havia decidit inscriure’s al casal de gent gran del barri. No li feia gaire gràcia això d’anar al club dels iaios, com ella l’anomenava, perquè malgrat tingués 75 anys i el seu cos ja no fos cap meravella, la seva ment brillava amb la mateixa intensitat dels 30. Mai havia estat una persona molt gregaria, més aviat era una solitària propera, és a dir una llunyana sentimental, amb l’objectiu sempre de protegir-se. Una dona sola, vella i bella. “Ni parlar de fer el taller de memòria”, es repetia sovint perquè el seu cap ja havia oblidat el que no volia recordar (“ per què remenar-ho?”); ni d’aprendre a ballar el country (“quin ridícul! abans morta que ballant Mi Pobre Corazón”); ni de fer els tallers de cuina (“tinc colesterol, la tensió alta i sucre: menjar no és un plaer, és un suplici!); ni de practicar el Tai-txi (“la lentitud em recorda que malgrat tingui pressa ja no puc corre i m’estresso!!”)... Ara mateix el que més desitjava era aprendre a fer anar el netbook que li havia regalat el seu fill pel seu aniversari i endinsar-se de ple a la xarxa global. Per fer-ho havia de superar els seus prejudicis amb l’objectiu de no quedar-se enrere, perquè quan li arribés la mort no la trobés sola i aturada en el passat, sinó immersa en el present més intens i acompanyada del món. Ella sola enmig de la globalitat, surant virtualment per la xarxa.
La Mariona va aprendre ràpid. Era una esponja de coneixement, un linx de l’aprenentatge, una fera salvatge de la tercera edat. Una encantadora de serps una mica atrotinada amb una ironia i sensibilitat deliciosa. Els seus companys de classe l’anomenaven carinyosament Scarlett, en honor a la Vivien Leigh, no només perquè tingués certa semblança física amb l’actriu, sinó també perquè en essència era el personatge de la pel•lícula Allò que el vent s’endugué.
Amb tots els cursos del casal programats a la butxaca: Iniciació a la informàtica I. Iniciació II. Dominem l’office. Com navegar per internet. Iniciació a les Xarxes Socials..., ja tenia prous coneixements per obrir-se un compte al facebook. “Ja veuràs quan s’assabenti la sobrada de l’Antonieta que he estat capaç de fer-ho sola. No suporto el seu posat i a més balla el Country. El barret de cowboy li escau com una patada... algú ho havia de dir”, va pensar mentre omplia tots els camps del seu perfil. Va enganyar una miqueta, però la vida també s’ha de viure des de la perspectiva de la mentida pietosa. Interpretacions sobre ella mateixa que no feien mal a ningú. “A veure, no seré tan tòtila de mostrar-me al món tal i com sóc, no es tracta d’un espai fictici de vides creuades? Algú realment s’atreveix a mostrar-se realment com és?”, es preguntava proporcionant-se immediatament la resposta: “s’ha de ser burro per ser sincer quan no et veuen!!”... Havia de posar una fotografia (“merda!”). Com s’havia inventat la data de naixement, havia de trobar una imatge adient que no desentonés i que fos una mitja veritat relacionada amb la seva existència real, si més no per garantir el principi de versenblança. Exactament va descomptar-se 45 anys per fer coincidir la seva edat virtual amb la mental: 30 anys. És a dir, data de naixement: 1980 i ja no calia donar-hi més voltes, la seva cara al facebook seria l’Scarlett O’Hara en honor a la seva heroïna del cinema, el seu alter ego a al xarxa social que responia perfectament amb seu esperit atemporal.
La primera acció de la Mariona a la xarxa va ser posar el títol de la seva pel•lícula preferida en l’apartat de recerca per veure si podia contactar amb gent que compartís els mateixos interessos. Per descomptat, tenia clar que no es faria amiga del seu fill, no s’havia ficat en aquest món perquè el Martí i els seus dos néts la controlessin.... “Fantàstic!”, existia una pàgina de seguidors d’aquest melodrama sureny. Va clicar ràpidament per unir-se i deixar el seu primer comentari públic: mai he entès perquè l’Scarlett triga tant en adonar-se que l’Ashley no és l’home que li convé. Ens enamorem del que ens manca però desitgem el que som i quan ens adonem ja és massa tard. Al dia següent la Mariona tenia la primera petició d’amistat. Era un tal Rhett Butler de nom, amb la imatge del Clark Gable. No va dubtar en acceptar-lo. “Quina gràcia!”, va pensar. La seva data de naixement era el 1939, “mira més o menys és de la meva quinta”, va dir-se tota cofoia, “i a sobre és sincer!... ai innocent”. A la tarda es va trobar la primera sorpresa escrita al seu mur: L’Scarlett no sap el que vol. Justament es capfica en continuar enamorada de qui sap que no podrà tenir perquè en el fons li fa por acceptar que allò que desitja se li pot resistir... No cal dir que li va encantar la frase, i li va contestar: Benvolgut Rhett, està clar que la clau per entendre la veritable magnitud de l’amor és que algú a qui estimes amb desmesura un dia et deixi plorant al final d’una escalinata i tu, malgrat suplicar-li que torni, i ell, malgrat estimar-te amb bogeria, et digui: francament estimada m’importa ben poc i et tanqui la porta als nassos. Un gran final per a una dona a la qual el que més li agrada a la vida és superar-se a ella mateixa...Les converses no van acabar aquí. Dia rere dia van anar desgranant tots els fotogrames de la pel•lícula i profunditzant en la psicologia de cadascun dels personatges. Converses a la xarxa d’una dimensió intel•lectual extrema i alhora d’una magnitud humana impensable. El Rhett i l’Scarlett s’havien enganxat l’un a l’altre en un espai fictici sense mirar-se als ulls, sense olorar les seves pells, sense tenir la percepció real dels cossos, ments unides fent l’amor a través de les paraules. “Veritat o mentida, què importa si finalment em fa feliç”, es deia cada cop que entrava al facebook per comprovar si el seu únic amic li havia notificat res de nou, o quan la finestra del xat s’obria per anunciar-li que ell era allà, perdut rere els milions de converses paral•leles.
La Mariona, als seus 75 anys notava a la seva panxa la vaporositat de l’amor quan veia un numeret a sobre de la icona del món, fins que un dia el Rhett, en comptes d’escriure en el seu mur, li va enviar un missatge. Volia conèixer-la ( “quin trasbals!!!”). El fet d’haver mentit en l’edat la posava en un compromís. S’havia de sincerar, però li feia molta vergonya. Així que va decidir que el dia que es trobessin ja descobriria la veritat in situ. Total ell, segons la informació del seu perfil tenia 71 anys, “no és cap pipiolo”, es repetia per donar-se confiança. Quina emoció! Li semblava increïble que amb el pes de l’edat ofegant-la encara pogués experimentar la tonteria de l’adolescència. Fins i tot va anar al Corte Inglés a comprar-se un conjunt nou per al gran dia. Havien quedat al Labetint d’Horta, els jardins preferits de la Mariona, en el primer banc a l’entrada a la dreta. Per tal d’identificar-se van acordar que tots dos portarien el DVD de la pel•li a les mans.
Feia un matí de tardor espectacular. Les fulles mortes de colors volaven lliures i lleugeres al seu voltant. Asseguda al banc glaçada de nervis escrutava el seu entorn a la recerca del seu estimat. No havia gosat encara treure la pel•lícula de dins del seu bolso quan un noi amb la cara plena d’acne juvenil i que es movia amb skate es va seure al seu costat. “I ara que fot aquest nano aquí. Com li dic jo que marxi perquè deixi espai.”, rondinava en silenci. I quan ja estava decidida a fer-lo fora el cor se li accelerar, perquè de la butxaca del seu anorac va treure el DVD i mirant-la fixament als ulls li va dir: “Perdoni, senyora, que li fa res canviar-se de banc. Em sap greu, de debò, amb la seva edat, però es que estic esperant a algú molt especial i m’agradaria tenir certa intimitat”. Aquell projecte d’home meravellós que l’havia captivat en la ceguesa de la xarxa i que ni tant sols arribava als 15 anys s’atrevia a fer-la fora incapaç de reconèixer-la!!. Ara ho entenia tot, segurament s’havia posat el 1939 com a data de naixement en honor a l’any en què es va estrenar la pel•lícula. No podia enfadar-se, havia jugat a ser el que no era per superar la ingrata soledat i havia perdut. Però en aquell instant de terrible decepció, de ridícul immens, de decepció amorosa profunda, li va sortir la seva ànima d’Scarlett, de iaia rondinaire, i li va contestar: “francament, m’importa ben poc, mou-te tu”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada