Yes, we can

Estem a la recta final de les eleccions i sincerament, com moltíssima altra gent, estic una mica perplexa dels mètodes que alguns dels partits han utilitzat en aquesta campanya per atraure el vot. L’exercici de la política, si es banalitza, es dilueix creant cortines de fum que no deixen veure l’horitzó de les idees. A mi no em calen ni videojocs xenòfobs (per saber que el PP és l’ultra dreta a Catalunya), ni orgasmes a peu d’urna (perquè la “fiqui” amb una satisfacció total), ni pel•lis porno a lo Nebrera (per constatar que els escàndols d’aquests darrers anys no són més que enquistaments del propi poder dins de la política), ni llums al final del túnel, com si els electors fóssim fantasmes desorientats en una dimensió equivocada (ni estem perduts, ni el tripartit ha estat el caos, ni Convergència és la llum que ens cal per sortir d’aquesta crisi econòmica, d’aquest cansament tensional amb la veïna Espanya i d’aquesta catarsi del model polític que estem vivint personalitzat en els alts nivells d’abstenció que es preveuen).

No hi ha grans solucions ni receptes màgiques, ni superherois que ens salvin , només hi ha persones que es dediquen a la política amb major o menor encert. Si volem emular l’èxit d’Obama amb missatges que arrosseguen per la seva força sentimental, apel•lem a la fórmula “Yes, we can” i deixem de banda tanta parafernàlia buida de contingut i carregada de simplismes decebedors. Sí, nosaltres podem canviar les coses amb el nostre vot. Podem fer-ho i ens ho hem de creure. La fórmula màgica? Identificar-nos plenament amb la persona i amb el seu ideari. Que viatgem emocionalment pel mateix camí. Que veiem les mateixes solucions als vells problemes. Que confiem l’un amb l’altre sense maquillatges. Que parlem el mateix idioma. Que patim per les mateixes injustícies…Cal molt treball emocional de la nostra classe política en actiu perquè aconsegueixi concentrar en una frase l’essència d’aquesta afirmació tan encertada, perquè la gent es motivi i voti el proper diumenge en coherència amb el pensa i sent com a individu social... i no es mobilitzi només per por al que vindrà, ni per rancúnia amb el passat.

Així que no vull pensar en Supermontilla sobrevolant Catalunya preservant-me dels perills, ja em defenso sola. Tampoc desitjo camions carregats de criptonita convergent per desactivar aquest fenomen volador, perquè si l’objectiu és només eliminar l’enemic, on són les idees innovadores? No m’interessen gens les heroïnes justicieres violentes, ni els ciutadans que fan de la llengua una arma afilada, ni els ex presidents de clubs esportius fent política com qui juga un partit de futbol, ni les velles sigles històriques de l’esquerra catalana valenta, venent-se a qui més els hi pot oferir per salvar-los de l’agonia…Tinc sis dies per buscar en aquest univers tan carregat de figures algú que m’arrenqui de dins la meva projecció personal en l’univers que m’envolta.

Algú que em miri als ulls i em digui Yes, we can i me’l cregui sense la necessitat d’altre ingredient més que la il•lusió de transformar plegats.