Sempre m’ha creat molta curiositat els conceptes inabastables. Aquells improbables de dominar, d’entendre sense dosis de fe i amb el convenciment que totes les preguntes no poden tenir una resposta emmarcada en la racionalitat. L’entrevista de la contra de la Vanguardia al físic Jean Pierre Garnier m’ha enganxat de ple en aquesta mística de l’impossible d’entendre, de la bellesa de la complexitat. Intentar assimilar com funciona la llei del desdoblament del temps, no en l’àmbit de l’univers, sinó en nosaltres mateixos és gairebé una experiència intel•lectual orgàsmica.
El cervell se m’agita quan aspiro a comprendre que “tenim dos temps diferents al mateix temps : un segon en un temps conscient i milers de milions de segons en un altre d’imperceptible” que, segons aquest físic, ens permet solucionar els problemes de demà en el present. Som cos i alhora energia, dues propietats de les partícules que ens conformen i que viatgen a dues velocitats diferents, sense perdre la connexió. Mentre dormim la nostre dimensió energètica traspassa informació perquè quan ens aixequem al matí, sense saber per què, prenem les decisions adequades per evitar els perills o, simplement, perquè la nostre intuïció ens porti pel camí adequat. És evident que la presa consciència d’aquest potencial inherent a la nostra existència és una eina increïble per tenir una vida satisfactòria. La clau és deixar fluir el nostre pensament. Callar i escoltar-nos. No fer-nos preguntes que sabem que no tindran resposta i avançar atenent a les ordres de la intuïció.
Sincerament, aquesta teoria em descarrega del pes de les dubtes. Del per què de vegades he pres decisions deixant-me portar per la intuïció sense reflexionar i tenir clar que el camí que he escollit era l’adequat, fet que he constatat amb posterioritat. Cal reflexionar sense portar l’extrem la racionalitat. Escoltar totes les veus de la consciència i decantar les decisions cap a la fe en nosaltres mateixos, perquè finalment el nostre instint de supervivència ens conduirà cap a l’encert...el que no tinc clar és si és així perquè em desdoblo sense adonar-me’n o perquè simplement passa i punt. La veritat és que en el fons tant és.
Ara mateix me’n vaig a dormir i no sé si les meves partícules energètiques explicaran a les corpòries que demà tindré un dia fantàstic...si ho penso així, no podrà ser d’una altra manera, viatgi, o no, en l’espai temps universal, no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada