La crisi és un estat de causes objectives i percepcions subjectives que enterboleix les nostres vides i condiciona les decisions. És traïdora, destructora, manipuladora i esmunyedissa. De vegades apareix com a pandèmia, d’altres només com a ferida localitzada i sempre es manifesta com a un forat negre silenciós i insaciable.
L’altra dia mirant el cel pensava que aquest núvol de cendra, fosc i empipador, que flota sobre els nostres caps, no és més que la materialització per part de la natura d’aquesta negativitat que ens pertorba.
Com un núvol arrauxat la crisi es mou pel nostre espai polític, social i personal i les cendres devastadores recorren grans distàncies institucionals. En pocs dies la seva presència ha devastat el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona. Per raons diferents, el fracàs de les polítiques fins ara impulsades pels partits progressistes que ens lideren semblen desplomar-se i apareixen mancades del recolzament popular, reforçant els posicionaments liberals i immobilistes.
Enfront aquest context jo em resisteixo a deixar-me emportar per la turmenta volcànica. Ara és quan més que mai s’han d’obrir ben els ulls i no caure en la trampa del desconcert, que altres volen crear aprofitant la confusió d’una brúixola desorientada pel cop dels mals resultats. Les coses es poden fer millor sempre, es pot i s’ha de reconèixer els errors comesos en les formes, calibrar millor la magnitud de les propostes, però no renunciar mai al motor de les idees, ni censurar els projectes interessants per por al fracàs.
Que les cedres no condicionin la llibertat que dona volar en coherència amb un model de govern transformador i solidari. I que el fracàs pels errors comesos serveixi per reforçar la determinació, l’esperit crític i la mentalitat constructiva de les esquerres. Trobo inquietant el futur que es dibuixa si no es reacciona, per a aquells que com jo creuen que més enllà dels núvols fluctuants hi ha l’horitzó del somni d’un món millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada