La inconsciència de l’amor

La setmana passada vaig llegir una entrevista a la contra de la Vanguardia que parlava de l’amor en el marc conceptual i la vaig trobar molt interessant. Una de les afirmacions que allà s’exposaven era que el nostre inconscient “es un arsenal de passions que ens empeny a viure , a patir, a estimar , que ens controla i ens domina”. En definitiva l’entrevistada, la psicoanalista Isabel Méndez, venia a dir que som presoners de nosaltres mateixos, perquè som incapaços de controlar-nos. Segons ella “no hi ha destí, hi ha inconscient” i l’amor juga un paper fonamental en tota aquesta construcció del jo respecte dels altres.

Estimar i sentir-nos estimats és quelcom prioritari i ens passem la vida intentant cercar aquest estat de glòria, perquè la nostra felicitat recau en la existència o no de l’amor que ens arrossega i ens posa al límit de la irracionalitat, que obre la capsa amagada dels desitjos ocults del subconscient. L’amor ens projecta cap als altres fins a veure’ns reflectits. La dialèctica de sentiments que s’estableix entre dues persones enamorades serveix per fusionar un únic pensament compartit en dos cossos diferents. Més enllà de l’atracció física i del desig sexual és la connexió de dos inconscients afins. Quan es produeix aquesta troballa res pot aturar-la perquè no atén al món objectiu, a la dimensió controlada de la vida. L’amor és pur desig generat per tu mateix, s’alimenta de les teves pors i frustracions, no l’esculls, no et proposes buscar-lo, el trobes i ambiciones culminar tota aquesta atracció reveladora i irracional per gaudir de la felicitat més absoluta que suposa encarar-te amb tu mateix personalitzat en un altre.


Desitgem el que ens manca, el que ens complementa, el que dóna de menjar els nostres monstres en sentit positiu. I ho volem amb una força anul•ladora de la voluntat que ens pertorba. És per aquest motiu, que quan l’experiència amorosa creix molts i moltes decideixen negar-se l’amor. L’emboliquen d’excuses racionals i intenten sublimar tota aquesta energia en altres activitats, o en altres persones menys trasbalsadores, menys reflectores del teu propi jo, que t’assegurin un estat conscient de la realitat, i no una bogeria incontrolada. L’amor és energia, addicció, contradicció, satisfacció plena, però també és destrucció, patiment i desconsol, quan aquest no és correspost. És un sentiment molt més complex del que sembla i conceptualment un element transformador de la nostra personalitat. Més enllà de l’amor superficial, del t’estimo del consum de masses poc reflexionat, del que s’expressa a través del romanticisme més banal, saber estimar i que t’estimin és entendre’t a tu mateix, perquè els altres intueixin el que tu necessites... és la inconsciència del teu destí.