Ja tenim nou president de la Generalitat i sembla que tot hagi de tornar a la normalitat com si res hagués passat. Convergència i Unió apareix de nou a les nostres vides després de dues legislatures d’un intent de govern d’entesa que ha acabat pitjor que una tragèdia grega, per haver gosat governar amb una polifonia disfònica incapaç de sonar com una veu. En aquesta batalla de supervivència dels valors d’esquerra en una Catalunya conservadora, des de la visió àmplia del territori, sembla que molta gent abans progressista i avui mas(ista) flirtegi amb els vencedors com a alternativa de superació a la derrota i renegui d’aquesta experiència, per mi fonamental per controlar els interessos dels qui sempre han volgut concentrar el poder sota la bandera de la catalanitat pràctica, amb profunds tocs liberals i amb poca sensibilitat social.
El tripartit ha comès massa errors. I el primer de tots ha estat néixer com un trio quan el que hagués estat natural era mantenir-se com un matrimoni clàssic, ideològicament ben compactat. Ja ho diu la dita, dos és companyia... tres, multitud. Per sumar, però, calia convidar tercers que han resultat ser els veïns incòmodes: sempre inconformistes, molt demandants i mai satisfets. Un cop s’estableix la convivència s’ha de saber dirigir l’orquestra. S’ha de controlar la prepotència dels veterans, la condescendència dels nouvinguts, la intromissió del cosí castellà i la gosadia dels més petits de voler conduir el cavall de Troia sense haver fet la mili. En conjunt, un concert simfònic que ha sonat fatal per tenir un mal director, voler aplegar un repertori massa ampli, haver pecat de massa entusiasme i, finalment, haver potenciat les peces dels solistes quan el que tocava era sonar alhora.
I ara enmig d’aquesta eufòria de país que sembla que comença a posar els fonaments del nou mur de contenció per construir la Catalunya somniada al final del túnel, jo haig de dir que em rebel•lo profundament i que no hi estic d’acord ni amb principis, ni amb els objectius de CiU, tot i que ara practiquin intel•ligentment i amb estratègia l’art de la humilitat i la conciliació. Aquests maons que a poc a poc aniran perfilant la seva obra de govern tornaran a recordar –nos que malgrat sembli que no hi ha diferències conceptuals, quan es tracta de traçar les grans polítiques transversals que sustenten el funcionament del país entre els partits amb opció de govern, sí que existeixen els matisos.
Artur Mas construirà una paret monocolor. Ben compactada i reforçada. Ideològicament ben sustentada. Sense escletxes per on s’escapi la llum d’altres maneres de fer les coses des del risc de la innovació. Amb materials que garanteixin el conformisme d’allò que ja funciona i satisfà a aquells que mouen els fils dels nostres interessos...A mi els murs m’inquieten i fent honor a Pink Floyd i la seva cançó emblemàtica vull deconstruir aquesta perfecció. I des de la meva petita aportació, pintar-lo de molts colors. Convidaré la gent a grafitejar-lo i reconvertir-lo en una paret que reculli totes les veus en forma de missatges atrevits que em parlin de sentiments , de necessitats, de mancances, d’il•lusions de canvi, de transformació, de comunitat, d’equilibri social, d’igualtat... Un mur ple de portes i finestres per a on les idees s’escolin i flueixin sense quedar atrapades sota l’essència de la uniformitat.
La meva visió del món no contempla els murs, sinó les eines per enderrocar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada