La celebració d’unes eleccions primàries per escollir el candidat que ha d’encapçalar la candidatura del PSC a la ciutat de Barcelona, a pocs mesos ja dels comicis, és per mi una notícia no gens esperançadora. Les opinions estan dividides. Alguns són del parer que és bo que dues persones es destripin públicament per tal d’obtenir els favors dels seus militants i simpatitzants. Altres, amb qui jo comparteixo la meva opinió, manifesten que palesar les misèries internes de partits en crisi provocarà l'efecte contrari en el ciutadà. Agreujarà la situació perquè es mostraran com una colla d’amics mal avinguts, carregats de molta mala llet i amb una preocupació excessiva en l’obtenció de rèdits electorals, en comptes de presentar un projecte engrescador que convenci la gent que les coses no s’han fet tan malament com alguns pensen.
Superar aquesta llum de gas en la qual l’Ajuntament de Barcelona s’ha vist immers al llarg dels quatre anys de govern amb el suport ferm d’Iniciativa-Verds i amb les anades i vingudes d’una ERC que ha volgut ser la protagonista del ball sense haver de pagar l’entrada, no és una tasca gens fàcil. Jordi Hereu, malgrat les dificultats viscudes i els errors comesos, per tots coneguts, també ha tingut molts encerts que ningú li ha valorat. En resum ha estat un alcalde excessivament criticat i poc reconegut per la premsa de la ciutat i maltractat pel seu propi partit; tot i ser un home ben preparat, afable en el tracte directe, coneixedor del territori, i amb capacitat de liderar un projecte de ciutat d’esquerres. Si tenia tots els ingredients per fer un menjar deliciós, per què finalment ningú ha pogut assaborir aquest plat? I jo em pregunto, per què hem de canviar de cuiner, si potser l’error ha estat en la qualitat d’alguns dels ingredients de la seva pròpia formació?
Ara però ja és massa tard per tot. La llum de gas ens ha deixat a tots els ulls enterbolits i la realitat està prou distorsionada. Aquestes primàries, tot i ser una bona eina, arriben tard i com a contrapunt desesperat al mals resultats de les eleccions autonòmiques. Tots dos candidats són una bona opció i coneixen la feina de fer d'alcalde. Un carrega a les seves esquenes el desgast de manar i l'altre suposa el toc fresc i diferent, la il·lusió de començar de nou. Un coneix el territori, l'altre no. Un és l'opció del militant i l'altre la del simpatitzant...Per què no una candidatura unitària? El treball des del consens i no des de la desconfiança? Hereu o Tura sense necessitat d’espectacle?
L’electorat percep que les destrals dins del partit estan aixecades. Com donaran suport a una formació que durant un mes aproximadament tindrà dos lluitadors donant-se pals públicament, parlant no de temes que afecten els ciutadans, sinó fent pura endogàmia de partit... Quin desgast tan absurd! És una operació mediàtica de dubtosos resultats. Tots observarem des de la platea com es resol el duel d’espases. Qui sobreviu. Qui cau mort. Finalment, l’escollit, esgotat de la batalla fraticida, intentarà batre’s amb l’enemic de veritat amb les ferides encara obertes de l’anterior combat. Haurà mostrat totes les seves cartes, manifestat les seves debilitats, palesat el seu desgast...Convergència es frega les mans mentre molts de nosaltres ens fa molta pena veure com el projecte de ciutat progressista desapareix engolit en la seva pròpia contradicció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada