Aquesta setmana em va impactar molt la columna del Quim Monzó a La Vanguardia, arran de la polèmica sobre els comentaris poc apropiats escrits al Facebook per un “senyor”, amb càrrec públic, sobre els perquès ocults de l’agressivitat de la periodista Mònica Terribas. I us haig de dir que m’ha fascinat la utilització de la paraula “cretí” per definir l’ús que fan algunes i alguns de les possibilitats de les xarxes socials. En concret deia: “en mans d’inútils són altaveu de la seva incompetència i aparador del grau de cretinització de l’espècie humana”.
El món sempre ha estat ple de persones a les quals podríem encabir en el sac dels cretins, també anomenats de manera més grollera idiotes o imbècils La xarxa magnifica aquests comportaments que en un altre entorn passen desapercebuts, perquè no queden escrits i, a més a més per a fer-la més grossa, amb tots els comentaris posteriors enregistrats.
Quin perill l’escriptura, a diferència del comentari oral que un pot fer entre amics. L’ofensa parlada és com el soroll d’un petard, sona fort però perdura poc. En canvi a través de la xarxa es converteix en una traca ensordidora. El facebook ens obliga a expressar-nos i a perpetuar-nos en mots. Mostrem la nostra intimitat. Parlem del que ens agrada o ens disgusta. Del què fem i a on anem. Reprenem amistats ja mortes pel pas dels anys i recordem el nostre passat en imatges i anècdotes. Ens fem amics de persones a qui no coneixem i els ensenyem els nostres secrets. A través d’aquesta bogeria ens parlem i diem moltes coses que en altres contextos no gosaríem dir, perquè parlem sense mirar-nos als ulls. Sense la consciència de què veritablement hi ha gent que ens escolta i ens observa.
El facebook és un “aparador” interessantíssim on hi convivim com una gran comunitat de coneguts/desconeguts tots cecs, però mai muts. És humà i batega. Finalment aquest teatre poc profund i banal ens atrapa i ens ensenya sense maquillatge ni vestuari. No podem fugir de la nostra pròpia essència feta paraula. El resultat d’aquesta xarxa de vides creuades és una successió de fotos d’un àlbum global on tots hi quedem retratats: alguns com uns autèntics cretins, d’altres com a ànimes solitàries; però, per sort, molts i moltes com a persones darrera d’una petita foto carregada de vida, projectes, il·lusions, disgustos, ambicions, alegries i misèries per descobrir
Jo sóc una foto més. Un petit estel, enmig d’aquest univers immens i infinit de despropòsits i sorpreses...de paraules creuades.
Ben cert! La paraula escrita es testimoni. La paraula oral pot ser dergiversada i per tant amb menys valor de testimoniatge. Però tot va en funció del nombre de testimonis. La paraula oral o escrita que arriva a una sola persona no tè prou pes. Si aquesta paraula oral o escrita arriva a milers de persones, la cosa ja és diferent.
ResponEliminaEls grans pensaments escrits en els llibres, no s'escriuen miran als ulls. Tot depen del que escriu i el que ho llegeix o escolta.
I les cagades son humanes (tambè), i a vegades sembla mentida com ens sorprenen els altres en les seves cretinitats.
Post: M'agrada com expreses les teves reflexions. M'estic convertin en un fan...
Per decomptat que l'escriptura és cega, però malgrat no tenir ulls, sí que busca mirades, perquè pugui adquirir sentit col·lectiu. Qualsevol acte de comunicació busca un interlocutor, no és gratuït. La gràcia és veure qui desxifra el teu discurs de la mateixa manera que tu el penses, no creus?
ResponElimina