L’any 1996 va morir el
meu pare d’un càncer al pulmó, tenia 62 anys. Des que li van diagnosticar el mes de febrer fins a la meva mort, al maig d’aquell mateix any, van ser els
tres mesos més intensos de la meva vida. Un malson continuat on gairebé ell no va
tenir temps de pair que la vida s’acabava i a on la família presenciàvem
impotents com la mort es menjava cada dia una part més del seu cos
fràgil. La inoportuna convidada vivia amb nosaltres. Quan m’aixecava pel
matí ja la veia asseguda al seu costat, callada i quieta, custodiant-lo. Impàvida,
mesurant el seu desgast, observant com la malaltia l’acostava cada dia una
miqueta més cap a la seva trampa de nit. Vam haver de conviure amb la seva irrenunciable
decisió d’emportar-se’l sense que cap bata blanca pogués fer res per espantar-la.
Era el seu trist karma, segons els metges tenia el tumor en un lloc
inoperable, format pel tipus més agressiu de cèl·lules cancerígenes i escampat
amb una metàstasi en avenç pels ossos i faringe que complicava encara més el
quadre clínic.
Li van fer el diagnòstic
del càncer massa tard en un ambulatori massificat i deixa’t, d’aquells que ja
no volem recordar i que eren l’habitual abans de la implantació de la nova
xarxa de Centres d'Atenció Primària que ara tots gaudim i ens sentim orgullosos. Posteriorment, van portar el seu cas a l’àrea d’oncologia de
l’Hospital de Sant Pau, quan encara era un complex sanitari amb greus dèficits
d’infraestructures, res a veure amb l’actual equipament inaugurat ara fa quatre anys. Tinc encara present la
sala on li feien la quimioteràpia pal·liativa , amb aquelles rajoles grogues
tan ràncies impregnades de les mirades perdudes dels malalts. No puc esborrar
la imatge d’ell agafant-me fort la ma mentre aquell líquid li entrava gota a
gota al cos per alleugerir el dolor intens que patia. Han passat ja 16 anys des
de la seva mort i em pregunto què hauria passat a data d’avui amb el seu
diagnòstic? Estic convençuda que la mort no l’hauria perdonat, però potser no
s’hauria acomodat tan d´hora a casa com
a hoste indesitjable.
Només espero que aquesta
gran quantitat de diners que s’ha recollit a la Marató de TV3 d’aquest cap de
setmana serveixi de debò per donar molta esperança a les mirades que habiten
les sales de tractament oncològic. Però en el punt d’inflexió en el qual estem, on la
sanitat pública i els seus recursos estan qüestionats, no sé si malgrat els importantíssims avenços
mèdics i esperançadors en aquest àmbit s’aconseguirà millorar les ràtios de
curació ara justament per la incapacitat de garantir l’accés als tractaments de salut
de manera universal i efectiva a tots els malalts. A aquest pas de destrucció
del sistema públic de salut seria tan injust que només poguessin tenir accés
als millors tractaments, les millors butxaques. El càncer no diferencia entre
classes socials, però els seus protocols de curació, cars i prolongats, o fins
i tot els programes de prevenció precoç, també ara qüestionats pel seu alt cost
econòmic, potser sí que marcaran en un futur una perillosa línia que posarà preu a la salut i cost a la vida.
La política de la coalició conservadora (per alguns lliberal) comença a fer mal entre la població. Sense anar més lluny en l’àmbit sanitari les llistes d’espera comencen a fer-se més llargues: operacions com la pròtesi de genoll, habitual entre els més grans, es situa al voltant de 17 mesos d’espera, quan abans era de 5 en el nostre hospital de referència. No hi ha dubte que el model sanitari de l’actual conselleria convergent sembla que estigui totalment obsessionada a empitjorar la qualitat de vida de la majoria dels ciutadans del país que tan diuen estimar-se. Cosa que vol dir, ras i curt, que aquell que no pugui pagar-s’ho haurà d’encendre una espelma a la Verge dels Remeis per si li concedeix el “privilegi” de viure més i millor. Malauradament la història es repeteix, els “millors” ho són a costa de prendre allò que tothom, i dic tothom de manera generosa, ha fet amb tant d’esforç durant aquest trenta anys de democràcia espanyola: construir una societat cohesionada on “tothom” podia viure més i millor. Ara, amb l’avinentesa de la crisi, justifiquen polítiques d’empobriment social i econòmic, perquè una minoria els “millors” s’enriqueixin sense cap mena pudor.
ResponEliminaBé, aquest és el seu model sanitari. Encaminat a arruïnar del tot la sanitat pública per vendre-la als mercats. Una mena de desamortització de Mendizábal perquè els “millors” facin el seu propi negoci amb els drets de la majoria i així enriquir-se encara més, en aquest capitalisme de casino que tant bé els hi va. Per tant, fent una lectura planera de les actuals polítiques de la coalició, sense embuts, el bipartit (entre nosaltres, segur que els agradaria ser com el populista “Tea-Party”, encara que a contracor seu, són un “Three Party” CdC-UDC-PP) porten a terme una estratègia ben definida: convertir la salut en un luxe; l’educació en un privilegi; i els espais de convivència en espais de confrontació.
Donades unes circumstàncies tan difícils, els que creuen que la societat creix i s’enriqueix en tant tothom tingui oportunitats per millorar i una vida més digne, ara no és l’hora de tirar la tovallola. Més que mai, encara que la situació sigui del tot adversa, els que hem cregut i creiem amb que una societat cohesionada és el model pel creixement i el desenvolupament, el nostre municipi necessita del planter més honest, més treballador, més compromès, perquè el “govern dels millors” no es creguin que realment ho són. Però a part, i això és el més important, no s’apropiïn d’allò que és de tothom. Hem de ser més exigents amb nosaltres i no confondre la virtualitat amb la realitat. Les actuals polítiques, per mitjà de la crisi, fan que es vegi com a normal la segregació, justificant-la com a únic camí per sortir-se’n. Bé, tota una estratègia, com la del Tea-Party, per privatitzar els drets socials. En resum, una societat de castes on uns pocs gaudiran de la salut, de l’educació i dels espais del poder i dels privilegis. I això, amiga i amics, company i companyes, no es pot permetre.