Avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat. Són
un col·lectiu petit comparat amb la resta de persones que no patim cap
disfunció motora, sensorial o
intel·lectual. Nosaltres, els suposadament capaços, no tenim ni idea de l’hostilitat que
suposa estar exclòs d’allò que ens sembla tan natural, tan donat, tan fàcil:
la mobilitat, els sentits o el raonament.
Nosaltres, desconeixem la intensitat de
les seves lluites per integrar les seves limitacions en aquest món que no reconeix el fet
diferencial. Com deu ser obrir els ulls en una foscor infinita. Imaginar que
escoltes paraules silencioses. Veure com
el teu cos està mort i enganxat a un cap que pensa i corre. O tenir un cervell ple d’obstacles que faci que
constantment no puguis saltar totes les tanques que la vida et posa?
La crisi els deixa sols en front la seva vulnerabilitat. Les
polítiques publiques per millorar la seva qualitat de vida s’esgoten i
desapareixen. Tornem a posar tot el pes en les famílies cuidadores i obviem el
paper fonamental de l’administració per lluitar contra l’exclusió social d’aquells
qui volen viure integrats en aquest món que se’ls resisteix. No ens podem
permetre més retallades en allò que ja no es pot apedaçar més.
Hauríem tots plegats de reconèixer la importància que suposa
posar coixins de plomes sobre les arestes. Invertir en l’àmbit de la
discapacitat no és caritat , sinó una inversió per millorar el futur de totes i
tots. Qui sap si jo algun dia seré com ells i necessitaré que un de vosaltres hagi imaginat el món a la meva
petita mida. Algú que em convidi a la normalitat malgrat la meva discapacitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada