Quan em va caure aquell expedient sobre la taula vaig pensar que no suportaria de nou portar un cas de Diogenes. Feia més de quinze anys que em dedicava a la desagraïda causa de l’assistència social. En la nostra feina, malgrat l’objectiu sigui reconduir esguerrades vides alienes, la realitat és que només aconseguim ajudar la gent a fer una maleta ordenada. Fem que arrosseguin el seu equipatge de penes passades i els acompanyem a la parada d’un bus imaginari per emprendre un viatge. Un trajecte dolorós on molt poques vegades el cotxe de línia té parada a les seves vides, ni molt menys destí alliberador.
Gonzalo M.H.// 51 anys // nacionalitat espanyola//carrer Jordà , núm. 23 3r 1ª// Vidu // Denuncia veïnal per sorolls estranys i males olors// La policia local ha actuat diverses vegades però no ha pogut accedir al domicili en qüestió //…I ara em tocava a mi la difícil tasca de convèncer aquell home que jo podia ajudar-lo a sortir d’aquella mísera vida. Qui sóc jo per salvar ningú? Quin poder especial m’han atorgat per transformar la merda en flors?, em preguntava sovint. L’expedient del Gonzalo va donar unes quantes voltes per sobre de la meva taula al llarg de la setmana. De la pila de casos de la dreta a la pila de l’esquerra, fins que les meves excuses es van transformar en obligacions i la responsabilitat en força per anar al seu domicili.
Era un dia assolellat. Aquella escalfor i lluminositat va carregar d’energies el meu optimisme. Sense adonar-me’n ja hi era a peu d’escala del carrer Jordà, 23. Vaig picar cinc cops al timbre i finalment una veu trencada em va contestar des de l’altre costat. Em vaig identificar i, com l’experiència és un grau, ja tenia clar com treballar-me'l. Em va costar 15 minuts de conversa a través de la porta, fins que vaig sentir el soroll de la clau fent voltes en el pany. Aquelles dècimes de segon abans de sentir el cleck final sempre em glaçaven el cor. M’endinsava dins del patiment i això m’afectava. El Gonzalo em va mostrar el seu cos descuidat i feble. La seva cara amable em va obsequiar amb un somriure cansat i la seva mà em va convidar a entrar-hi.
Un cop a dins no donava crèdit al que veia. En comptes de trobar brutícia desbordada, l’espai estava ocupat per piles immenses de ràdios i teles. Centenars i centenars d’aparells i de pantalles sobreposades com a maons al voltant de les parets, empetitint l’espai, transformant-lo en un laberint opressor i angoixant. La llum natural no tenia lloc per on escolar-se. Cap escletxa en aquella catedral de circuits, cables i tubs de rajos catòdics. Les bombetes pelades il•luminaven aquella amalgama estranya i inquietant. Molt educadament, em va fer passar cap al saló. Un únic punt de llum, quasi místic i fantasmagòric, ens feia companyia, enmig d’aquell jardí de ferralla electrònica que ens abraçava amenaçant. Què dimonis li passava? Mentre intentava omplir el qüestionari bàsic per començar a treballar el cas, ell només feia que mirar insistentment el rellotge.
Us deixo amb un extracte del seu testimoni que vaig gravar a través del meu mòbil:
“Disculpa un momento, ya son la 12 en punto. ¿No oyes su voz? Ai, no consigo ajustar bien aún el volúmen sabes y has de poner mucha atención. Es bonita, verdad, dulce y fina... Es Clara mi mujer. Antes no te he comentado que es periodista y cada hora da los boletines informativos por Catalunya Ràdio. Y también trabaja en la tele, eh! Es muy guapa, ¿no crees? Cuando la miro, a pesar de los años que llevo con ella, aún me estremezco...Mira ahí está, no la ves a tu derecha, también aquí a tu lado , allí rápido, en la tele de encima de la cómoda y ahí también en la que está a tus pies...Ostras, pierdo la imagen, se me distorsiona a menudo, aún no he perfeccionado los circuitos pero pronto tendré la solución y la escucharé y la veré...siempre conmigo mirándome a los ojos y hablándome al oído, explicándome qué pasa en el mundo.”
Feia deu anys que havia mort la seva dona en un accident de cotxe. El Gonzalo va ser incapaç d'assumir la pèrdua i la paranoia s'havia instal·lat en el seu cap amb aquesta expressió de la malaltia, alhora cruel i poètica. Tots aquells aparells esbotzats només tenien l’objectiu de copsar l’essència de la veu de la Clara. Quants més altaveus aconseguís arreplegar, més possibilitats tindria de reconstruir en el seu imaginari el record viu de la seva companya atrapada eternament en la invisibilitat de les ones.
La meva feina era destruir el seu esforç de viure a través d’aquesta fantasia nociva. Vaig arribar al despatx feta una coca. Com podia tirar endavant la neteja del seu habitatge sense ferir-lo, sense fer-lo reviure de nou la tràgica pèrdua. Sense aquella ferralla, la seva vida es desplomava. Aquell horror vacui era necessari per percebre la companyia en la més absoluta soledat.
Dues setmanes més tard, mentre omplia a contracor tota la documentació per poder intervenir en el pis, el telèfon va sonar. Era la Guàrdia Urbana que em comunicava la mort del Gonzalo. Segons l’informe, la causa havia estat una aturada cardíaca. El seu cos reposava seré al llit del domicili embolcallat de ràdios... totes sintonitzades en la mateixa emissora i totes sordes i silencioses.
dimarts, 25 de maig del 2010
dimarts, 18 de maig del 2010
La crisi de les cendres
La crisi és un estat de causes objectives i percepcions subjectives que enterboleix les nostres vides i condiciona les decisions. És traïdora, destructora, manipuladora i esmunyedissa. De vegades apareix com a pandèmia, d’altres només com a ferida localitzada i sempre es manifesta com a un forat negre silenciós i insaciable.
L’altra dia mirant el cel pensava que aquest núvol de cendra, fosc i empipador, que flota sobre els nostres caps, no és més que la materialització per part de la natura d’aquesta negativitat que ens pertorba.
Com un núvol arrauxat la crisi es mou pel nostre espai polític, social i personal i les cendres devastadores recorren grans distàncies institucionals. En pocs dies la seva presència ha devastat el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona. Per raons diferents, el fracàs de les polítiques fins ara impulsades pels partits progressistes que ens lideren semblen desplomar-se i apareixen mancades del recolzament popular, reforçant els posicionaments liberals i immobilistes.
Enfront aquest context jo em resisteixo a deixar-me emportar per la turmenta volcànica. Ara és quan més que mai s’han d’obrir ben els ulls i no caure en la trampa del desconcert, que altres volen crear aprofitant la confusió d’una brúixola desorientada pel cop dels mals resultats. Les coses es poden fer millor sempre, es pot i s’ha de reconèixer els errors comesos en les formes, calibrar millor la magnitud de les propostes, però no renunciar mai al motor de les idees, ni censurar els projectes interessants per por al fracàs.
Que les cedres no condicionin la llibertat que dona volar en coherència amb un model de govern transformador i solidari. I que el fracàs pels errors comesos serveixi per reforçar la determinació, l’esperit crític i la mentalitat constructiva de les esquerres. Trobo inquietant el futur que es dibuixa si no es reacciona, per a aquells que com jo creuen que més enllà dels núvols fluctuants hi ha l’horitzó del somni d’un món millor.
L’altra dia mirant el cel pensava que aquest núvol de cendra, fosc i empipador, que flota sobre els nostres caps, no és més que la materialització per part de la natura d’aquesta negativitat que ens pertorba.
Com un núvol arrauxat la crisi es mou pel nostre espai polític, social i personal i les cendres devastadores recorren grans distàncies institucionals. En pocs dies la seva presència ha devastat el govern de l’Estat i l’Ajuntament de Barcelona. Per raons diferents, el fracàs de les polítiques fins ara impulsades pels partits progressistes que ens lideren semblen desplomar-se i apareixen mancades del recolzament popular, reforçant els posicionaments liberals i immobilistes.
Enfront aquest context jo em resisteixo a deixar-me emportar per la turmenta volcànica. Ara és quan més que mai s’han d’obrir ben els ulls i no caure en la trampa del desconcert, que altres volen crear aprofitant la confusió d’una brúixola desorientada pel cop dels mals resultats. Les coses es poden fer millor sempre, es pot i s’ha de reconèixer els errors comesos en les formes, calibrar millor la magnitud de les propostes, però no renunciar mai al motor de les idees, ni censurar els projectes interessants per por al fracàs.
Que les cedres no condicionin la llibertat que dona volar en coherència amb un model de govern transformador i solidari. I que el fracàs pels errors comesos serveixi per reforçar la determinació, l’esperit crític i la mentalitat constructiva de les esquerres. Trobo inquietant el futur que es dibuixa si no es reacciona, per a aquells que com jo creuen que més enllà dels núvols fluctuants hi ha l’horitzó del somni d’un món millor.
dimecres, 12 de maig del 2010
A les Quatre i Deu
Quantes estones Quatre i Deu tenim gravades en el nostres caps que han estat moments especials passats i alhora grans decepcions presents. Aquesta Cançó de Luís Eduardo Aute és, juntament, amb “Sin tu latido”, una de les meves preferides del seu repertori...artista integral, home de veu dolça i profunda. En aquesta breu composició és capaç d’expressar la complexitat de l’enamorament: la il•lusió, la frisança, el desengany i la decepció, en el marc d’un relat quotidià on qualsevol de nosaltres ens podem identificar.
Les Quatre i Deu són els enamoraments imperfectes. Aquells que es viuen amb la intensitat de la brevetat. Amors que només tenen un moment per ser viscuts i quan els descontextualitzes són irreconciliables i fracassats. Es queden congelats en una hora i no poden avançar perquè es desvirtuen. L’enamorament, com qualsevol altra sentiment, és una necessitat urgent i única, no pot ser aturada, ajornada, ni recuperada. Comporta data de caducitat i arriba un moment en què cal guardar-lo en el calaix que li pertoca, justament per poder aturar-lo en el temps i recordar-lo amb la intensitat dels minuts abans de la seva fi.
M’apassiona la gent que en poques paraules diu moltes coses. Les persones essencialistes que saben descriure sentiments. Aquells que no parlen de fets, sinó d’emocions en estat pur. No tothom és capaç d’assumir aquest grau de minimalisme existencial amb la perfecció i senzillesa amb la qual ho fa l’Aute. Ni grans metàfores, ni paraules sobrecarregades, només quatre imatges ben trobades, quatre fotos ben ordenades que fan una vida.
Gràcies per fer cançons tan boniques!
Fue en ese cine, ¿te acuerdas?,
en una mañana al este de Edén,
James Dean tiraba piedras
a una casa blanca, entonces te besé.
Aquélla fue la primera vez,
tus labios parecían de papel,
y a la salida en la puerta
nos pidió un triste inspector nuestros carnets.
Luego volví a la academia
para no faltar a clase de francés,
tú me esperaste hora y media
en esta misma mesa, yo me retrasé.
¿Quieres helado de fresa
o prefieres que te pida ya el café?.
Cuéntame como te encuentras,
aunque sé que me responderás: muy bien.
Ten, esta foto es muy fea,
el más pequeño acababa de nacer.
Oiga, me trae la cuenta,
calla, que fui yo quien te invitó a comer.
No te demores, no sea
que no llegues a la hora al almacén;
llámame el día que puedas,
date prisa que ya son las cuatro y diez
Les Quatre i Deu són els enamoraments imperfectes. Aquells que es viuen amb la intensitat de la brevetat. Amors que només tenen un moment per ser viscuts i quan els descontextualitzes són irreconciliables i fracassats. Es queden congelats en una hora i no poden avançar perquè es desvirtuen. L’enamorament, com qualsevol altra sentiment, és una necessitat urgent i única, no pot ser aturada, ajornada, ni recuperada. Comporta data de caducitat i arriba un moment en què cal guardar-lo en el calaix que li pertoca, justament per poder aturar-lo en el temps i recordar-lo amb la intensitat dels minuts abans de la seva fi.
M’apassiona la gent que en poques paraules diu moltes coses. Les persones essencialistes que saben descriure sentiments. Aquells que no parlen de fets, sinó d’emocions en estat pur. No tothom és capaç d’assumir aquest grau de minimalisme existencial amb la perfecció i senzillesa amb la qual ho fa l’Aute. Ni grans metàfores, ni paraules sobrecarregades, només quatre imatges ben trobades, quatre fotos ben ordenades que fan una vida.
Gràcies per fer cançons tan boniques!
Fue en ese cine, ¿te acuerdas?,
en una mañana al este de Edén,
James Dean tiraba piedras
a una casa blanca, entonces te besé.
Aquélla fue la primera vez,
tus labios parecían de papel,
y a la salida en la puerta
nos pidió un triste inspector nuestros carnets.
Luego volví a la academia
para no faltar a clase de francés,
tú me esperaste hora y media
en esta misma mesa, yo me retrasé.
¿Quieres helado de fresa
o prefieres que te pida ya el café?.
Cuéntame como te encuentras,
aunque sé que me responderás: muy bien.
Ten, esta foto es muy fea,
el más pequeño acababa de nacer.
Oiga, me trae la cuenta,
calla, que fui yo quien te invitó a comer.
No te demores, no sea
que no llegues a la hora al almacén;
llámame el día que puedas,
date prisa que ya son las cuatro y diez
Subscriure's a:
Missatges (Atom)